A propòsit de l’acte d’homenatge a Josep Mayoral, el fotògraf Oriol Clavera, qui més i millor ha fet memòria gràfica de la solidaritat amb els 3 de Gràcia, ha escrit aquest comentari al seu blog:

http://oriolphoto.wordpress.com/2011/08/26/els-3-de-gracia/

Gaudiu-lo. Val la pena.

Posició, toquin, pausa….entrin

Aquestes son les quatre fases prèvies a l’entrada en una melé de rugby. Quan jugava el Químic Equip de Rugby, era el Txusep qui  entrava a les melés , ell era, mai millor dit, el nostre pilar, amb el seu número 3 a l’esquena empenyia la melé, feia saltar la touche, netejava els racks, placava i percutia, era allà sempre que el necessitàvem.

En Txusep no era un company d’equip, era un amic, un model a seguir per tots al club, pel seu somriure sempre present, les seves ganes d’entrenar, d’ajudar, de viatjar, pel seu: “vinga nois, quels guanyem!!”

Gràcies per tots aquests anys dins i fora del camp, el Quimic sempre serà casa teva i tu sempre seràs un de nosaltres.

T’estimem!

Més informació: http://www.quimicrugby.com/ El Químic està de dol.

[Text llegit en nom
de tots els amics i amigues d'en Josep Mayoral]

‘Buenu’, Josep, aquí ens tens.
Els teus i les teves.
La teva gent. La teva melé.
La teva assemblea de sempre.
Aquest cop, en assemblea urgent de vida

Bon vespre i mala hora, però gràcies a totes i tots per ser aquí. En aquesta mena de conjura indesitjada. De provar de posar veu a un silenci espés. En un comiat que és forçós, en un temps que no tocava i que ningú imaginava. Comiat a contratemps. A contracor. A contra tot.

Perquè contra tot pronòstic, enmig de la Festa Major, va arribar dijous i amb ell la urpada, el buit i el xoc. El desconcert, la impotència i la ràbia. La incredulitat. El dol i el dolor. Com si la Festa Major i tot l’estiu s’hagués acabat de cop i en sec. Sobretot la Nostra festa major quotidiana, a tot hora i en cada gest, que ets tu. Com si ens haguessim quedat orfes en una fracció de segon. Sense paraules i muts per dir-los res a una mare i un pare que enterren el fill… I malgrat tot, malgrat tot anavem equivocats perquè la primera lliçó apresa en els escaires de les darrers nits és que la vida sempre continua. Mira si continua que dijous va ser dijous i ahir, ahirmateix, van ser avis i tu vas ser tiet. Felicitats, campió.

Per això, en l’absurd fràgil que un dia hi som i l’altre no, aquí ens tens. Tossudament alçats. Amb tu. Per tu. A tu, que no anaves ni t’agradaven els enterraments, i que avui de totes totes de ben segur que ens etzibaries: “Estem bojos o què?!”. D’ on i quan va començar aquesta tremenda bogeria podríem dir avui que ja et deien “Caramelu” quan jugaves a futbol. I que a l’escola i a l’institut, al Jujol, als professors ja els posaves dels nervis. Nervi pur el teu. I nervi d’estima també el que et professem a la Vila. Els professors i nosaltres, no cal ni dir-ho. Nosaltres, que t’estimem tant.

Després del futbol, perquè qui molt viu molt veu, vas tastar la BBT fins arribar al rugby, on la química de la complicitat es va condensar als Químics. Un cop més la colla, la feina en equip, la humilitat de base de la teva pluja fina que avui ens deixa xops. Xops de memòria. De la teva vida i miracles. Que Molins i Cornellà va ser la teva segona casa és del tot sabut. De fet va ser allà, al Baix Llobregat, on un bon dia vas venir a dir-nos que havies optat per una casa amb “terrenu” a Pallejà. El terreny, finalment, era un petit terrós de terra quasi portàtil. Però el territori sense límits de veritat eren, són encara, els teus somnis.

Clar. Que n’has fet de ben grosses és un fet inesborrable. Tant podies enclastar un cotxe a una pastisseria gracienca com arrencar la Festa Major caient de cul a la piscina del carrer Progrés. Capacitat de fer-la sempre grossa (“i ara quina n’ha fet?” ens preguntaven sovint) amb incombustible capacitat per no deixar de sorprendre’ns mai. Capacitat de viure se’n deu dir. Sempre molt més lluny. I per això aquest món tan injust i desigual va veure’t i viure’t traginant per Belfast, Alemanya o el País Basc tan estimat. A Elorrio, a Itsatsondo o a Etxarri ressonen avui fermes les teves passes.

Neíxer i créixer i lluitar; i sortint de l’Esplai Matinada vas obrir les portes del Casal Ovidi Montllor. Tu i l’Assemblea de Joves de Gràcia. I el teu compromís. Fets, no paraules. Com la resistència contra els desallotjaments de Kan Titella i la Kasa de la Muntanya. Vas poder fins i tot amb l’Audiència Nacional, aquella que durant 4 anys es va entestar a perseguir-te a tu i a en Bote i a en Txolo. En un temps de proscrits i d’una bogeria persecutòria que va acabar en absolució i amb vosaltres com als bons de la pel·lícula que sempre heu sigut. I tu com el ‘calvu’ seductor dels Tres de Gràcia.

Tantes coses i hores bones que no caben en un text d’urgència. El Ballbreaker, pintar bústies amb en Bartolo, mudar de secretari Coloma a plaça Lesseps. La fuska, els cotxes, les grues, els motors, la fotografia. La teva particular recepta de vida i cuina sempre salpebrada amb mil espècies pels carrers de Gràcia. En fi…avui és dissabte. I apretem els punys i les dents. Les apretem ben fort. Tant com podem, tant com sabem. Perquè hi ha en Carmel i la Mercè i les germanes i el nebot que acaba d’arribar. I hi ha la Tati per suposat. I tots vosaltres. Hi som. I aquí estem. Tal com som i com ens has fet. Nosaltres mateixos enmig del carrer.

De la Grècia antiga al dies d’avui, diuen els que saben que la vida és un instant entre el no-res i no el no-res, i que allò que queda són els bons moments. Que el quedem som nosaltres mateixos. I si és cert que sempre hi ha principi i sempre hi ha final, allò important, al capdavall, és confirmar que hem viscut l’íntèrval. Maldavem dijous perquè l’interval s’havia escurçat de cop i el volíem molt, molt, molt més llarg. Era com si ens haguessin robat impunement. Avui, però, fitant enrere per poder segiir endavant, tenim una altra perspectiva apresa a colp d’urgència. Que res ni ningú ens pendren el patrimoni comú d’haver-te gaudit tant i tan a fons i que la mort no és ningú per controlar ni determinar la durada del teu espectacular somriure. Que mai acabarà.

Tot contradicció, haurem d’aprendre d’ara en endavant, com si tornéssim a començar a l’escola, a retrobar-te en cada conversa, en cada cantonada, en cada nit. Haurem de plorar per somriure, callar per dir, tancar els ulls per seguir veient, caure’ns per tornar-nos a aixecar. Tot contradiccions i la certesa que les resoldrà: que t’estimem. Si fóssim a l’esplai Matinada diríem ‘trobarem a faltar al teu somriure’; si fóssim al camp de rugby, com jugant el darrer partit, series el capità indiscutit i indiscutible. A la batalla de la vida, però, allà on ens hi deixarem la pell defensant-te, quedem ara nosaltres. Els teus. Les teves. Que prenem el teu testimoni rebel i ens quedem com a penyora col·lectiva el teu somriure clandestí, sorneguer i irreverent. Hem aprés la vida amb tu i ara haurem de demostrar que hem aprés a viure-la. Ens ho devem i t’ho devem.

Perquè tenim la sort que vas optar per compartir la resistència desde la feblesa i que ens has regalat el ‘caramelu’ que ets, que és el tresor que ara tenim. Per tu,ahir, avui i sempre, podrem seguir alçant-nos tossudament. Desde l’antic compromís. En la lluita obertat contra l’oblit perquè la memòria és allò que la mort no abasta i que mai pot enxampar. Mentrestant, mentre ho anem demostrant, gràcies un cop més per per demostrar que la vida és un acte sagrat de bogeria.

Qui estima no oblida, Josep. I allò que no s’no oblida mai mor.

La festa Major de tenir-te continua. I és que cada Festa Major de les infinites que ens deparen serà la teva i durarà tot l’any. Quan el teu record ens marqui que no hem de perdre el nord ni les ganes de riure ni de rebelarnos. Perquè cada cop que algú decaigui o quan dubtem de si podem, escoltarem la teva veu, tendra i àcida, com una còmplice empenta.

Però això seguim, seguirem, Josep.
Amb tu. Sempre.

Hi havia l’Ovidi. I el Quimic Rugby. I la Muixeranga. I en Feliu i en Borja. I els imprescindibles, que sou totes vosaltres. Gràcies per demostrar-li al Josep que seguim i seguirem. Que juntes seguirem poden amb tot. I que la mort, només a vegades, no és ningú davant l’estima, la solidaritat i la memòria. Gràcies. Amb el cor, amb el cap i amb el puny.

Dissabte 20 d’agost. Festa Major de Gràcia. Casal Popular. Carrer Ros de Olano. Passen dos quarts de deu. Braços lliures i boques i mans. I caps cots també. Que es reconeixen immediatament en el mateix codi, en el mateix temps i espai. En el mateix dolor. Vila de Gràcia, 2011. No som puntuals. I no ho pensem ser fins que arribin el pare i la mare d’en Josep: el Carmel i la Mercè.

I és tot just quan arriben, caminant a poc a poc pel carrer Ros d’Olano, que ja estan sonant les bases de l’Ai! d’Ovidi Montllor, versionada impagablement pels Inadaptats. “De bo, no res; de mal, cabassos!”. Intentem arrencar l’acte. Nus i gola seca. El carrer és ple. Com una conjura clandestina i callada per allò que ens aplega. Fora de la lògica religiosa o la convenció burocràtica, el carrer és sempre allà on comença i acaba tot. L’únic espai possible, real, on dir les coses tal com són i com les sentim. Primeres paraules per recordar que dijous va ser dijous, que la vida sempre continua i que divendres en Josep va ser tiet. Una llarg aplaudiment tancat, enrabiat, ressona. I no serà el darrer.

Rere les primeres paraules, sonen els acords mítics de “Ellos dicen…” de La Polla Records… banda sonora de vida que es comença a cantar col·lectivament, que qui canta els mals espanta. “¿Cúanto viviremos? ¿Cúanto tiempo moriremos? En esta absurda derrota sin final”. Ulls enrogits que donen pas a en Martí Humet que llegeix un text coral, covat en les arrels de l’amistat i confegit per les anècdotes d’una memòria col·lectiva sempre transferible. I que clou amb la música de “Col·legues” dels Red Banner. Que enllaça, a microobert, als col·legues. “Ajupir-se, tocar, pausa, començar”. I engega l’equip de Rugby -els Químics- del Josep, amb el seu dorsal 3 de pilar interior. I de seguida arriben les comarques: el GER de Ribes, Molins, els vincles indestructibles amb el Baix Llobregat. Durant 48 hores prèvies també, tot el suport que ha arribat: de la Federació Festa Major -gràcies, Ricard-, de tot el teixit de la Vila, del Districte, de Sodepau, del sindicalisme de la COS…

Per poder seguir arriba de sobte un silenci estricte, com d’Estellès. És quan s’anuncia que en Carmel, el pare d’en Josep, prendrà la paraula en nom de la família. I parla del Josep que tots coneixem iguals: collonut, amic i infinitament estimat. L’agraïment a la vida i a l’estima, que provoca l’ovació més llarga i més sentida i més colpidora del capvespre. Com si ningú volgués acabar-la, com si res pogués aturar-la.

Ovació que dóna pas, sense que calgui cap presentació, a la música i la lletra del cor de la Costera, quan Xàtiva arriba expressament per prendre la paraula, anunciant que han vingut “per tornar el favor” del temps compartit, “de la feina que vas fer i la que vas deixar feta”. Com si l’escenari cridés, la tensió, la força desbordada i la ràbia indissimulada copsen la veu sòlida i la guitarra distorsionada de Feliu Ventura i Borja Penalba quan interpreten “No sé que sent”.

Un “No sé que sent col·lectiu” que preludia la Moixeranga. “Un cant del sud, cant de derrota; les derrotes d’on neixen les victòries, la victòria on ens retrobarem demà amb en Josep, somrient per a tots nosaltres”, anuncia la Mariona. Tot just abans que la generositat de l’Albert emmudeixi el carrer amb el so de la dolçaina i els punys alçats omplin el carrer. Que mai hi ha Nord sense Sud. El sud de la memòria.

Rere el son de la terra i les arrels, arrenquen els acords, amb coratge, del “Seguirem” d’Obrint Pas: quan mans anònimes distribueixen el targetó que us deixem aquí. Era dissabte, abans d’ahir, fa a penes 48 hores. Quan només passaven 48 hores des d’un dijous insondable. Però així va ser com vam intentar dir-te gràcies i endavant, Josep. Ens trobem tombant la cantonada. De la Vila de Gràcia. Seguim seguirem. Amb tu. Fidels al teu somriure. Que qui estima no oblida i allò que no s’oblida, mai mor.

Cartell d’homenatge a Josep Mayoral. Dissabte 20 a les 21.00 hores. Casal Popular de Gràcia. Seguim, seguirem; va per tu, Josep.

Ni la serra elèctrica de ZP, ni les turbulències cíniques del mercat, ni els sotracs incívics de l’economia de casino, ni l’estafa financera ni el frau polític… que no, que no poden.
La Festa Major de Gràcia no depèn de l’Euribor ni de la prima de risc. Ni de la màfia de les agències de rating ni de Felip Puig o Artut Mas.
Depén exclusivament de nosaltres mateixes: del teixit social, del vincle comunitari, de la solidaritat i l’autogestió. Del suport mutu encara. I és que si  la vida són dos dies, la Festa Major de Gràcia són sis. Enguany, sis jorns contra les retallades: tips i farts de l’ensarronada. Però dempeus al mig del carrer. Pedra i paper contra tisores.
Perquè som anònims i som legió.
I no oblidem ni perdonem.
Espereu-nos.
Estem arribant

Aquí tens el programa

“Baixa al carrer i participa, no podran res amb un poble unit, alegre i combatiu” · V.A. Estellès

Estimades festaires,

ja podeu descarregar el pdf amb la programació de la IV edició conspicuament consecutiva de la Festa Major de la Vila de Gràcia 2010, a baix a l’esquerra, al carrer Pepe Rubianes (antigament Sant Pere Màrtir). Esperant que sigui del vostre deler i del vostre fruir. Com sempre ens veiem al carrer, d’allà on ens volen foragitar. Fe-fes-ta major!

No fan pas por… fan pena

Doncs si, afortundament, malgrat Millet i Montull, en Luigi i en Bartu, els funerals de pànic dispensats a Samaranch, el 3% que ja es un 4% o vés a saber… malgrat Pretòria i Palau, l’Helidoro i les llicències… Ja és Festa Major a Gràcia. Contra tots ells.

Per això enguany hem volgut centrar-nos en aquest particular Museu dels Horrors que és casa nostra; en aquest via crucis on ens tenen capficats. Merda. Molta merda. Per suposat, no estan tots els que hi són però tots els que estan s’ho mereixen de valent; en aquest retaule contra la impunitat i l’oblit decretat pel Poder, on traginen els personatges de la concorreguda màfia local i ses tupinades.

No és cap peli de terror, eh? En el fons d’un pou sense fons, és l’horror de la crua realitat, oi? Les coses com són. Que la colpidora realitat se sustenta, sobretot, en una indiferència indolent generalitzada, quan el que caldria, a més de la vaga general, és una particular setmana tràgica antibancària. Però encara hi ha esperança: que la Festa Major segueixi viva és tot un exemple. Per això, mentre anem pensant com sortim entre totes del túnel de l’horror, només dir-vos: bona Festa Major!

Com més irreverent amb el Poder millor!

A la Vila de Gràcia, enmig de la canícula dels que fan l’Agost amb les nostres vides.

Diumenge 15 – Va que això ja arrenca motors
13.00h Vermut d’inici de festes
22.00h Brincadeira (Percussió)
00.00h Karaoke

Dilluns 16 – Anem de traca i mocador
13.00h Vermut amb Lluís Oliva i les Arbequines (Esencies del Vallès)
21.00h Sopar Chiapanenc Indígena Local
21.00h Ciclicus (Circ)
22.30h Phat Fred (Deep Funk)
00.00h Dj Max (Free Funk revival and remixed)

Dimarts 17 - Gràcia serà rumbera o no serà
Inmensa Jornada Rumbera amb
14.00h Dinar Popular
16.00h Extraordinària Sobretaula Rumbera amb membres de:
Dijous Paella + Ai ai ai + Terratombats + 9 Son
20’30h Taller Popular de Salsa!
22’30h 9 Son (Rumba salsera)
00.00h Dj Sant Gaudenci (…Rumba…)

Dimecres 18 · “Tengo un amigo en ‘La Caixa’….”
Amb Pepe Rubianes al cor
13.00h Vermut de mitjes festes
21.00h Eco-sopar amb la Cooperativa “Pinyol Vermell”
22’30h 2on Concurs de Monòlegs Pepe Rubianes
00.00h Divide i Wenceslao (cançó d’humor…)
01h Sessió final amb PD…
Dijous 19 · La gran jornada dels clàssics
13.00h Vermut amb Ensaladilla So Insistent (cançó improvisada)
22.30h Soweto (Música elegant)
00.00h Selectors Badabadoc

Divendres 20 · Alls tendres i jornada complerteta
13.00h Vermut amb Surfin Sirles (Punk rock nostrat)
18.00h Voley Champions Lik
22’30h Skalivada (música amb condiments)
00.00h Very Pomelo (Rumba Rock)
01’30 Chamo Merey (al Loro, que no estamos tan mal!)

Dissabte 21 · Per quan creus que ja s’acaba, tornar a recomençar…
13h Vermut de final de festes
18h Gimkana del Porro
21h Sopar de comissió!
23h La Mari se’n va de festa!

Escolta-la, gaudeix-la, no callis!

I llegeix com s’ha fet.

“Fes Soroll!”

Músics del barri de Gràcia s’uneixen en una cançó que reivindica una Festa Major popular

Àgata Casas (Dijous Paella), Marc Serrats (Xerramequ-Tiquismiquis), Gato-el-Qiman, Oriol Rovira (Soweto) o Jordi Llurba (Anita Miltoff) posen banda sonora a la Festa Major.

Ja fa dos anys que la cançó “Plora Sabadell” va fer furor a la Festa Major de la vila. La peça, d’autor desconegut, denunciava de forma irònica i festiva les polítiques de l’Ajuntament governat per Manuel Bustos. L’èxit de la cançó a YouTube –60.000 escoltes– va demostrar de nou la potencialitat de les xarxes socials a l’hora de difondre tota mena de propostes al marge dels canals oficials.

Prenent l’exemple de Sabadell, enguany diversos veïns i veïnes del barri de Gràcia de Barcelona vinculats a la Festa Major han impulsat la peça “Fes soroll”, que començarà a difondre’s per Internet a mitjans d’agost, coincidint amb les populars celebracions d’aquesta vila de Barcelona.

L’origen de la cançó és bastant difús i l’autor intel•lectual del tema ha volgut restar en la clandestinitat. Això sí: hi participen una bona selecció de músics i cantants del barri i la lletra té com a objectiu denunciar el model festiu i de ciutat promogut des de l’Ajuntament.

Si bé no podem assenyalar ningú com a autor intel•lectual de “Fes soroll”, sí que podem difondre la identitat d’alguns dels músics que hi han participat. Hi ha tingut un paper bastant central el guitarrista i compositor Marc Serrats, veí de Vallcarca i membre de formacions com Dijous Paella, Safanòria o Xerramequ Tiquis Miquis.

Serrats ha assumit la producció musical de la cançó: “Ha estat una mena d’encàrrec de persones vinculades a la Festa Major que volien deixar  constància del seu descontent sobre determinats models festius i de ciutat”, explica Serrats. “És una lletra senzilla que no té un únic autor i que s’ha anat elaborant a partir d’idees de les diferents persones que han impulsat la moguda. Ficar-se amb els polítics tampoc era la motivació principal. L’objectiu és reivindicar el carrer i la festa popular”.

Una altre músic que ha tingut un paper bastant central en tot plegat és el raper gracienc Gato-el- Qiman. Les veus de la cançó s’han gravat al Kubu, l’estudi-buc d’assaig del Poble Sec que compartiesen diversos rapers de l’escena alternativa. Qiman explica que la base de la cançó és un loop de la peça “Slam”, un conegut rap gangsta del grup Onyx. “És dels raps més garrulus que hi ha.

L’objectiu és que es reconegui perfectament”, explica. “A partir d’aquesta peça, hem anat incorporant altres elements de forma artesanal”. Així, la mixtura final també incorpora ventiladors i una mica de reggae. Potser per això també hi canten Àgata Casas dels rumbers Dijous Paella, Oriol Rovira dels skatalítics Soweto i Jordi Llurba, de la formació de punk-folk gracienca Anita Miltoff.

Una colla bastant perillosa, vaja. El resultat final ha estat mesclat als Paella Estudis de Torelló per Albert Vila.